31/08/2006

Últim dia a l’Habana: Miramar, Quinta Avenida i la casa de Fidel

 

 Esperem a Oladys, ens porta un paquet per entregar a la seva germana a Barcelona. Sorpren-te Núria! Aniràs carregada amb alvocats, mangos i cohibas, i, llibres d’educació cubana!!! L’últim és per a mi, regal de la germana d’Oladys, la mestra. Que encantadors!! Però com anar per mig  món carretejant mangos gegants i alvocats?

 

Coincidim amb les noies de Barcelona que estan al nostre hotel, han estat a Varadero, quasi tothom ho ha fet. Nosaltres, trepitjant el dur asfalt de l’Habana City. I ben contentes que estem de les vivències que ens enduem! Elles no han soportat la pressió del carrer.

Toca l’última negociació, el preu del trajecte fins a Miramar, barri residencial on es troben les ambaixades. Intentant negociar amb un taxista obstrueix el trànsit. Un poli petit i malcarat li demana la documentació per estacionar i irrompre la circulació. És culpa meva, li dic: “ he sido yo que le he parado, que le preguntava…”. Em mira i actua amb prepotència, el taxista intenta defensar-se. Una ostentació d’autoritat, no el multa davant les meves súpliques…Entrem ràpidament al taxi i suspirem, li haguéssin pogut treure punts ens explica el taxista. No preguntem, ja hem tingut un petit ensurt.

L'home ens explica que abans d'entrar a la Quinta Avenida ha d'avisar per ràdio que passarem per allà, és una zona molt vigilada. Hi ha "garitos" de polícia a cada cantonada i segons el taxista no s'hi pot passejar. la veritat és que no es veu ni una ànima per la zona, però encara dubto sobre tal prohibició. La zona és residencial, és "l'altra" Habana. Són mansions d'antics nordamericans de l'època de Batista, ara convertides en ambaixades. Ens impressiona especialment la de l'antiga Unió Soviètica, al ser extraordinàriament gran, podríem comparar--la a una petita ciutat.

Al barri hi ha un circ, cinemes, centres comercials, que seran rehabilitats per preparar els àpats per la cimera de caps d'estat que tindrà lloc al setembre. El taxista ens mostrarà on es desenvoluparà l'aconteixement polític.

                                       

Ens passeja al voltant de la casa de Fidel, uns 7 km², té bosc i la vigilància és evident: càmares de TV, focus gegantescos i policia personal. Al voltant casetes adosades de la guàrdia i un hivernacle del comandante, l’home ens assenyala la ubicació d’una clínica subterrània i personal. No deixo de mirar el taxímetre, que no para de córrer. El taxista és un bon guia i té recursos per ensenyar-nos Miramar i “Miratodo” i làbia suficient com per estar tot el dia amb nosaltres... Ens assenyala piscines a les cases dels ambaixadors, diem que “Oh, que bonitas” no les veiem, tampoc tenen cap interès. Fi del “tour”, “miren la casa del embajador español”, certament allà flameja la bandera. “Por favor déjenos en un lugar céntrico, cómo es la conocida heladeria Comelia”. Prenem un refrescant i excessivament ensucrat gelat a la secció de turistes de la gelateria. Doncs el local es divideix en espai per nacionals i per turistes. No trobem la cua que caracteritza la famossissima gelateria, la qual cosa ens alleuja davant la sofocant calor.
Un cop a l’hotel, dues noietes púbers dinen amb dos dessalinyats valencians de pacotilla. De què deuen conversar? Es fan fotos, la meva companya diu que les esborraran…ho dubto! Jo dic que presumiran les seves misèries per  terra fallera. Distreta en els meus pensaments i copsada per la sordidesa de la imatge, veig passar la noia del carrer O, amb qui hem quedat. La noia del carrer O, és la noia que  demana roba, sabates o sabó al sortir de l’hotel Vedado. És jove i petita, té un fill de dotze anys i ens explica que li fa vergonya demanar-nos perquè no ens coneix, però que no té calçat, que només té les xancletes que porta i que no pot anar a ballar. Per alguna raó ens cau simpàtica, potser és perquè és la primera vegada que algú ens demana sense descaradura. Em fa molta gràcia recordar les seves paraules: “para otra vez que vengan me traen unas sandalitas o sinó alguíen que conozcan, le dicen que es para la chica de la Calle 0”, com si anar a Cuba fos com anar del Vallès a Barcelona!. L’últim dia li deixo les meves sàndalies velles, és petita com jo i sap que tenim el mateix número. Espero que hagi pogut ballar molt! 

Hasta luego Habana, hasta luego! Em despedeixo de la màgia de la ciutat, del seu desencant, de la música  vibrant, dels pidulaires i dels jineteros, de la espontaneïtat i gràcia de la seva gent i del color de l’Habana Vieja!

 



  “Y Fidel entró en la Habana” L’arribada a Barcelona, ens lliura del regateig constant i desgastat amb els taxistes, dels que s’enganxen i de la humida calor. Efectes colaterals tots ells, menys la calor, de l’obertura a un turisme de masses.

Però les preguntes i les contradiccions ens assaltarien, la realitat tan diferent a la nostra i veient el món per un forat impossible entre-ho tot.  Amb la distància del dies i conscient que les coses són i que existeix l’escala de grisos trobo el punt mig, l’harmonia...Entenc el desig de la població de tenir més d'allò just per subsistir, els petits luxes...No sé, però, on comença el desig de tenir i on acaba la necessitat imperiosa, línea difícil de discernir.

  A l’illa es quedava també, la illa aïllada, el país únic, el pensament divergent i creatiu. I la lluita per uns ideals que han perdurat més de 50 anys i “La historia me absolverá”

En cuanto a mí, sé que la cárcel será dura como no la ha sido nunca para nadie, preñada de amenazas, de ruin y cobarde ensañamiento, pero no la temo, como no temo la furia del tirano miserable que arrancó la vida a setenta hermanos míos. Condenadme, no importa. La historia me absolverá.
Fidel Castro

El juicio del Moncada - Testimonio acusatorio pronunciado el 16 de octubre de 1953

La (pretesa¿?) igualtat social i racial, que testimonis ens corroborarien que sense Fidel, ells, els negres no haguéssin pogut estudiar. Per tant, incondicionals seguidors. I que sortir de Cuba si, però per poder tornar. Altres mig en broma mig en serio demanen que se’ls porti a Espanya. De tots els gustos i colors, i on no? Conèixer la Cuba de Fidel en aquests moments de la història: un privilegi, cel·lebrar el seu aniversari; un acte emotiu pel que representa i pel que és: personatge de personatges.

I demà més...

 

 

Posted by at 00:33:38 | Permanent Link | Comments (0) |

Habana vieja/Casa de Àfrica 16/08/06

Volem despedir-nos de l’Habana Vieja. Impregnar-nos del seu encant, de la seva vitalitat i guardar la imatge dels seus personatges únics. Vull emportar-me un trosset de la seva màgia  a la meva Barcelona.

 

A Cuba es practica la santeria, que és l'equivalent al vudú haitià. És el sincretisme sorprenent entre les creences, pràctiques i rituals animistes i el catolicisme. Com al Brasil, els esclaus africans venien d'uns països on l'animisme estava profundament arrigat: Nigèria, Benin, Camerun i Congo.

 

Un cop traslladats a Cuba foren sotmesos a un salvatge procés de destrucció de la seva identitat: se'ls va prohibir parlar les llengües africanes, així com mantenir  costums i creences. Però els esclaus ocultarien les seves divinitats darrera la mitologia cristiana.

 

Visitem la casa d'Africà on hi ha una exposició permanent sobre santeria.

 

Talles de fusta, màscares, bustos, vestimentes…Una guia molt simpàtica ens explica que són donacions de Fidel de regals que ha rebut durant els seus viatges per l’Àfrica. Principalment, Ghana i Nigèria. La sala de la santeria, la que ens interessa, està tancada. La guia, amb la qual ràpidament establim complicitat, ens explica que la seva mare té una sala dedicada a aquest tema, ens invita a veure-la per la tarda. Declinem la invitació, massa avessades a dir “no”. Ens canviem les adresses, per mantenir contacte, ens prometem escriure per enviar verge catalana per verge cubana amb el mateix nom de la guia. Té aquesta il·lusió!. Ens resulta encantadora, si torno a Cuba, l’aniré a veure. Molt elegantment ens demana sabó. És un bé escàs. A la plaça d’Armes remirem un cop més els llibres de segona mà. Quina literatura més particular: Revolució, Che, Marx…quant apologisme! Les edicions són senzilles, però els preus són per turistes. Compro “El diario del Che”, penso que al Martí li pot agradar.Se’ns apropa un noi, mentre atravessem la plaça d’Armes, per trencar el gel pregunta l’hora. Ens explica que al setembre vindrà a Barcelona, diu ser de Buenavista Club Social i que dóna classes de ball, es diu Mikel. Prometem assistir a la seva actuació. 
Calor, calor i més calor…

Per la nit anem a “El gato tuerto”, un local molt a prop de l’Hotel Nacional on canten boleros. Hi ha bon ambient estrangers i cubans i les tipiques parelles discordants, prenen mojitos, daikiris, cristal… mentre sonen notes conegudissimes. L’ambient s’anima surten espontanis xilens i cubans a cantar. Les parets tremolen amb la veuassa de la cantant. Tornem al nostre hotel sense problemes malgrat la fosca nit.

Posted by at 00:08:07 | Permanent Link | Comments (0) |

30/08/2006

Platges de l’Est 15/08/06

 A 21 km de l’Habana hi trobem les platges de l’Est. No volem marxar sense banyar-nos a Cuba. Regateig de rigor; amb taxímetre ens costa 11,40 pesos. Dues hores de platja, sota un sol implacable, palmeres i tres tons de blau; blau cel, turquesa i blau fosc. Val la pena!.Un polícia se’ns acosta i ens recomana que tinguem cura de les pertinences, ens poden distreure i treure les bosses. Només portem 40 pesos i la tarjeta de l’hotel, ens diuen que amb aquesta targeta en tenim prou per identificar-nos. Tota la resta la tenim a la caixa de l’hotel; hi ha l’obsessió “que la calle está muy mala” i nosaltres tan cautes…El bany, un encert! Meravellós i tonificant. És ideal, la temperatura de l’aigua és perfecte i això que és l’Atlàntic, una mar suau com els balancins de Viñales. El nostre Mediterrani és ferotge i brau en comparació. A prop hi tenim una família divertidissima, no deixen de xerrar: “para adelgazal le dices a tu marido que te prepare la dieta del pollo, mami: muslito pa’lla, muslito pa’ca y pan, pan, pan”...“ Tu sabes? Ayer cómo lloraba al ver tan bien a Fidel, mami…” Ens cremem, ens refugiem en un bar prenent una llimonada i una Bucanero (cervesa fuerte). Decidim que si el taxi s’endarrereix 15’ en buscarem un altre. Però el taxista és de puntualitat anglesa. Ens demana que si pagant el mateix que l’anada pot apagar el taxímetre. "No hay problema compañero!"
Posted by at 21:38:37 | Permanent Link | Comments (0) |

La nit dels llops

  

Sopem a la Taberna la Muralla, està ple de gom a gom, un individu d'apecte xulesc és el nostre “salvador” se’ns apropa i ens diu que ell ens buscarà taula (fem cara d’idiotes?).

La nit és apacible, amb l’encant silenciós i seductor dels edificis colonials  que contrasta amb la incòmoda presència del "buscavides" i jinetero que pretén fer-nos companyia, és un depredador, com el podria definir: corb, voltor?. 

Ja de nit, passegem pels carrers més emblemàtics, no hem estat a l’Habana vieja de nit. Visitem l’hotel Florida i entrem al saló on toquen en directe.


Més tard, taxi i cap a la Casa de la Música de Miraflores, comença la nit salvatge. Les jineteres van de taula en taula “Me puedo sentar contigo?” sentim. Veiem com les rebutgen, però elles no desisteixen. Compto fins a tres intents fins que ens “assalten” uns italians que ens tiren la canya. Volem estar soles. Sembla difícil d’entendre. Uns mexicans ens conviden a la seva taula, “ Con respeto y mucho respeto solo queremos conversar. Así que si gustan pueden sentarse con nosotros, somos hermanos españoles y mexicanos i bla, bla, bla”. Seguim soles per poca estona, la meva companya marxa a ballar i tornen els italians a la càrrega. Amb el Daikiri en mà busco refugi en la neutralitat mexicana i “l’aparent” pacifisme maia. Els nois són de Mèxic DF, parlem del país, de la feina. Són agradables, tranquils. Un és cuiner i l’altre treballa en ànalisi de sistemes i a temps lliure “gogo” (¿). Bé, la salsa no és el seu fort, tampoc el meu. És tard, l’orquestra es va acomiadant, la tornada a l’hotel pot ser una aventura si tothom marxa a l’hora. Ens despedim dels nostres amics, ens hem refugiat mútutament dels llops i llobes de la nit. Quina pena veure a aquelles noies acompanyades d’individus indesitjables. Quina pena veure-les oferint-se…I la música sona i la vida continua. Arribem sense ensurts, avui ja estat “la nit salvatge, la nit dels jineteros”. Quanta buidor, quanta tristor. Carn fresca per pesos. La cruesa de la nit se’ns ha despullat allà al davant. 
Posted by at 21:32:30 | Permanent Link | Comments (0) |

Tour a Pinar del Rio i Viñales 14/08/06

  
Turisme a toc de pito. Visitem una fàbrica de puros a Pinar del Rio. L’elaboració és artesanal; tria de fulla a fulla, les tres capes, la prensió perfecta, el control de qualitat, la refrigeració a la nevera i l’etiquetatge. A Pinar veiem moltes al·lusions a la Revolució en folis manuscrits i enganxats a les portes de les cases. Ens porten a degustar ron. Dia de compres; turista deixa uns pessitos…Començo a fer les compres: cafè “Cubanita”, ron blanc per preparar mojitos i culleres de palma. 

 

Viñales o el jardí de Cuba. De camí a Viñales trobem els mogotes, blocs de pedra calcàrea. Viñales és una població tranquila de cases baixes, blaves i roses i d’una planta on no hi falta el típic balanci; per la qual cosa dedueixo que el ritme aquí és plàcid i suau. A més el verd de l’entorn transmet aquella pau que sempre busquen els urbanites. En aquesta zona es viu de l’agricultura (cafè, tabac) i la

 

 ramaderia “cerdos y reses”.   Seguim el tour cap a la Cueva del Indio. Un indret exhuberant amb espècies representatives de l’illa: palmera real, mariposas (flor blanca típica de l’illa), trobem plantes familiars, la diferència és que a Catalunya les tenim a l’interior de casa i a Cuba creixen com si res, com si d’esbarzers es tractessin. Dins la cova hi trobem estalagtites i un llac subterrani. El mural de la prehistòria, mural sobre penyassegat que Fidel demana a un deixeble de Diego Rivera on es representen cargols, dinosaures i l’home. El paratge és meravellós, el mural anecdòtic.   

 

TV: Fidel-Chavez Chávez i Fidel amb camisa vermella. Fidel al llit amb el Granma del dia 13, dia del seu aniversari, donant fe de la seva milloria. El president veneçolà li regala un retrat del comandante fet per ell mateix. 
Posted by at 21:18:34 | Permanent Link | Comments (0) |

Vedado 13/08/06

Caminant pel Vedado, uns dels barris benestants de l’Habana passem per davant   la Universitat i arribem fins la plaça de la Revolució, una descomunal escultura de José Martí presideix la plaça. En aquests barris no trobem pidulaires, ens relaxem. Preteníem veure la gran extensió des d’on Fidel fa els seus discursos i només endevinem un monticle verd i militars barrant el pas. Hi ha el Ministeri de l’Interior. Visita frustrada, no veiem res. Intentem anar fins al Cementeri de Colón, però dessistim per la sofocant calor. Agafem un taxi de l’any 52, una peça de museu i anem a dinar a la Taberna “La muralla". 

Tarda: destí Bolleros A Bolleros viu la família del meu alumne, els hi portem roba i medicaments de la família de Barcelona. Ens costa trobar un taxi que ens cobri un preu raonable; una mica estressant haver de pactar tot el dia i sempre tenim la sensació que ens enganyen. El cubà més guapo, un taxista que sembla seriós ens porta a Bolleros per 10 pesos, portem mapa de la casa, que està situada entre vegetació frondosa i habitacles molt senzills. Trobem sots, bessals, però no trobem la casa. Estem al mig de la jungla, la gent surt de les cases a ajudar-nos; la senyora amb grans ulleres de pasta, la fumadora estirada, la nena de vermell: tothom, tothom ens vol indicar el bon camí.Després de baixar i preguntar, del nerviossisme dissimulat del taxista, arribem a destí. Odalys ens rep a la porta sembla que espera la nostra arribada des de fa hores. És una dona alegra i encantadora. La caseta és senzilla però amplia i està situada entre l’arbre de mango i del d’alvocat. Allà creix com si res. Surt a rebre’ns el nebot, Yunes, un noi molt agradable, de caràcter afable. El taxista s’espera que acabem la visita, mentre es refresca amb un got d’aigua, no li compensa tornar a la ciutat. I a nosaltres tampoc, perilla la nostra tornada!. Intervé en la conversa de tant en tant, és una situació divertida, no goso fer-li una foto, la ocasió s’ho mereixia.Ens han preparat una taula de fruita exòtica i Oladys ens ofereix un batut de guayaba exquisit. Berenem mango, papaya, guayaba i un fruit d’aspecte més primitiu que la xirimoia del qual no recordo el nom. La dona ens regala llibres sobre la història de Cuba i sobre educació, a més de collarets d’ós de toro.  Una tarda magnífica! Ha valgut la pena conèixer a aquesta família. 
Posted by at 21:12:15 | Permanent Link | Comments (0) |

80 è. Aniversari del Comandante

Al vespre passegem pels jardins de l’Hotel Nacional, jardins encisadors que miren el mar. Des d’allà ens arriba la música del malecón, desfem el camí guiades per la melodia; músics espontanis.   Ens trobem amb la cel·lebració dels 80 més revolucionaris de la història.

Van arribant decenes d’autocars amb estudiants de Veneçuela, Equador, Bolívia…Reiteratiu tema sobre la transició. “El enemigo imperialista… Patria o muerte; venceremos!”          Música, lectura de poemes en l’homenatge a Fidel, participen 100 artistes, actors i músics. 
Posted by at 15:59:33 | Permanent Link | Comments (0) |

C/ San Miguel 12/08/06

Un sol de justícia i comencem a descendir. Mecànics, botiguetes, i a un cantó el malecón. Molts homes asseguts al llindar de casa seva mirant passar el temps i la inevitable pregunta “españolas?” com ho saben? Podríem ser italianes, franceses...   Em recorda el Raval, segurament per la proximitat al mar, per la olor a cases velles i l’anar i venir de  la gent.

Finalment arribem al nostre número, portem un paquet de Barcelona, el destinatari  no hi és. Un individu adormit i ressacós ens acompanyarà fins a ell amb un Lada a punt de portar a un desguàs. Em fa pensar que el meu vell cotxet és novíssim al costat d’aquest. El calor descomunal, la ferralla fa de sauna i suant i suant... Ens retrobem amb els carrerons alegres i capritxosos de l’Habana vieja. Aconseguim la nostre fita, entreguem el paquet en mà. El noi a canvi, ens aconsella, on podem dinar i com arribar fins la catedral, encara no l’hem vist.  

La Casa de la Música dissabte 12 Hora de les bruixes, demanem un taxi a l’hotel per anar a La casa de la música de Miramar. Com marxar de Cuba sense ballar salsa? El taxista, un negre com un armari ens condueix cap Miramar, però ens allunyem de l’hotel i no arribem “hay mucho maleante, vigilen con el taxi de vuelta, tiene que ser oficial. Les puede ocurrir cualquier cosa, comprenden?” Ni cases es veuen, on ens porta? Estem a les afores i Miramar està al costat del Vedado… Per fi veig la Clínica Cira… recomanada a la guia del Trotamundos, estem a Miramar, això em tranquilitza però la volta que ens fet ha estat descomunal. “Son 5 pesos cada una”. La seguretat que presumeix Cuba, no eximeix els petits timadors. Ni ens queixem, paguem religiosament, hem arribat al nostre destí. A l’entrada paguem dubtant els 15 pesos per cap que ens demanen…Ens han desplomat, només ens arriba per prendre un mojito compartit i pagar taxi de tornada si no ens timen massa. La sala de festes està plena a vessar, ens relaxem. Hi ha una pantalla on es felicita al comandante, l’orquestra fa una al·lusió a l’aniversari més sonat de l’illa. Força estrangers i cubans. Quin ritme tene els cubans, desprenen sensualitat. Sincronitzen els moviments de malucs i espatlles amb la música, com nosaltres! “Mi amol, no te apules, no pases pena…sigue el ritmo.” 

Un dels ballarins vol una cervesa, diu que “somos humanos”, no estem per invitacions i si hem de pagar nosaltres no podem tornar a “casa”, el taxista ens han escurat; clar, no deixem de ser turistes…És hora de marxar, ens despedim, així de cop i volta, ara que començava a entendre la salsa…llàstima, però me’n porto bon record de la casa de la música. La tornada és més fàcil, regateig de rigor i per 6 pesos les dues, ens deixen al Vedado. Uff, ha sortit bé l’aventura nocturna

Posted by at 15:58:07 | Permanent Link | Comments (0) |

Graduació de sanitaris al Malécon

Assistim a un acte multitudinari al Malecón, sense saber que es cel·lebra, tothom amb bata blanca. Hi ha un gran escenari i als edificis adjacents molta vigilància, despistades i passejant per allà, quasi badant, un policia ens apel·la " mi amol no te  pongas brava, por acá no se puede pasar". Més tard sabríem que estavem davant la "Oficina de asuntos americanos".  I allà mateix, com qui no vol la cosa es cel·lebrarà la festa per Fidel. Visca el desafiament!

A l'escenari van pujant els estudiants que han obtingut la millor nota. S’elogien les virtuts de Fidel, es dispara contra el veí imperialista i es pregunta qui vol la transició.

Posted by at 15:56:06 | Permanent Link | Comments (0) |

Barcelona-Madrid-Habana 11/08/06

 

 

Arribada a l'Habana

L’arribada a l’aeroport és….com ho podríem dir: esperpèntica?, a l’aduana es miren i remiren la foto. el meu cognom és per ells indesxifrable, no entenc el que em demanen. Un cop nosaltres a Cuba ens falten les maletes. Déu meu les maletes….ens envien de cinta en cinta, ens trobem amb maletes provinents de París que semblen haver arribat soletes. S’ha espatllat la cinta, les comencen a tirar a mà, desisteixen. A les 3 hores d’aterrar a Cuba recuperem les nostres maletes i estem disposades a anar cap a l’hotel.

Jet lag, jet lag.

 Caminat pel malecón i cases que cauen, l’Habana centro sembla Beirut. Hi ha hagut un bombardeig?  Calor i més calor…i ens aborden pel carrer “ Vais al festival de salsa?” “Españolas?” “Ah; Barcelona es bona si la bosa sona” “Os puedo acompañar?” “Un boligrafo….una moneda…jabón?” No ens volen pas vendre, no…Arribem al Capitolio pensant que estem al centre, no estem situades..i quanta, quanta xafogor.. Preguntem a un mecànic, amb gall flamant lligat a la reixa de casa com si d’un gos guardià es tractés, pel carrer Obispo, amablement ens indica. Potser no calia…la música ens condueix cap al centre, un local entranyable fa vibrar el carrer amb les seves notes musicals. Estem a l’Habana Vieja a la Dichosa, entre Obispo i Mercaderes, i nosaltres “ditxoses”. Un indret on és obligatori aturar-se i deixar-se impregnar per la música en directe. Per aquests carrers passarem moltes estones.

 

Ens meravella el color, la música, la força vital que emana d’aquest centre històric; plaça d’Armes, Mercaderes, Muralla, Oficios, Obispo…A la plaça d’Armes un senyor amabilíssim s’asseu al nostre costat i ens dóna conversa. Ens deixa llegir el Granma i ens assabentem de l’intent d’atemptat a Londres i que Galícia segueix cremant. No ens demanarà res, és d’agrair, ja ho deia, tot un senyor! Petitissíms els articles al Granma sobre les notícies internacionals, Fidel aclapara tota l’atenció. Li preguntem sobre l’estat de salut del comandante i ens respon amb un lacònic “si, si, está mejor..”  

 Madrid- Barcelona

Surto de casa cap a Sants: punt de trobada. Maleta i maleta… i uff, uff! Quanta maleta. Arrossegant i arrossegant, 25 kg i que no puc!Em trobo amb la meva companya de viatge, amiga i confident i futura “carretejadora”, encara que no ho sap. A Madrid només hi ha escales que pugen i baixen i més escales. Se’ns cau la mà i el braç. Que dur voler anar d’oenagé…-he vist que s’escriu així ara; molt fonètic! Però cal?-.Madrid: vist i no vist. Ciutat de trànsit, tornaré amb més calma, ho prometo. La pensió Oriente al c/Arenal, és al “cor de la ciutat”, ple centre i davant Metro Opera, a dos passos de la plaça Oriente, està ubicada estratègicament. Tarda de passeig i compres. Nit exhaustes, des del llit contemplem el brogit nocturn. Quina pena no tenir ni esmà per sortir, guardem forces per demà; destí l’Habana!.  Madrid-T4 La T- 4 és la ciutat madrilenya que uneix la terra amb el cel. Passadissos de vidre i metall i transeunts carregats d’il·lusions i maletes mostren la emoció per l’aventura transatlàntica imminent. Gent diversa: famílies, parelles. El joc de pistes acaba, comença el viatge de debó…Bon voyage! Introspecció “transatlàntica”: 

Llegeixo l’entrevista a Carmelo Gómez, actor que a més d’atractiu i guanyar un Goya diu coses interessants. “Tenemos la fea costumbre de creer que todos los paisajes són por fuera, y la mejor forma de realizarse es la introspección, la búsqueda de los propios fantasmas, de tus paisajes, tus aventuras, y sobre todo, no tener prisa por conseguir resultados…teniendo el GPS conectado; sabiendo que esta es mi dirección y hay muchos caminos, algunos equivocados, pero es preciso saber volver otra vez al buen camino si nos perdemos. El gran error de la modernidad es tratar de conseguir resultados de forma inmediata; esa es la gran confusión”. Tot un filòsof Carmelo, no tindré pressa per arribar a l’Habana i buscaré el meu paisatge intern.

 

Posted by at 15:14:17 | Permanent Link | Comments (0) |